La Capella Sixtina és un dels més famosos tresors artístics de la Ciutat del Vaticà, construïda entre el 1471 i el 1484, en l'època del papa Sixte IV, d'on procedeix el nom pel qual és coneguda, encara que inicialment es va dir Capella Palatina. El seu arquitecte va ser Giovanni d’Dolci seguint els models de les antigues plantes basilicals romanes les quals per la seva banda s'inspiraven estructural i arquitectònicament en antics edificis grecs com el Consell de l'Àgora atenesa.
Assegut en el més alt de l’andami de fusta, amb el cap i les espatlles tirades cap a enrere, amb grans dolors al coll, caient-li la pintura per la cara, coent-li els ulls, Miquel Ángel treballava dia després de dia de l'alba fins al fosquejar en els seus monumentals frescs de la Capella Sixtina, en el sostre del Vaticà, a Roma.
De vegades treballava fins a 30 dies sense parar. Es sentia malalt de dolor, sofria vertígens i temia estar perdent la vista. En 1510, a la meitat de la seva maratoniana tasca, va escriure un poema en el qual va declarar, traduït lliurement: “Estic on no haig d’estar: no sóc pintor!”
Per aconseguir l'altíssim sostre, va dissenyar un andamiatge mòbil de fusta en el qual podia pintar de peu o fins a caminar si volia. Així i tot, en quatre anys i mig va arribar a sentir que ho limitava.
Va començar a treballar en l'estiu de 1508, amb l'ajuda de sis assistents que li barrejaven la pintura, li pastaven el guix i de vegades ho auxiliaven pintant. El seu pla mestre era omplir la volta de frescs, des de les finestres fins al sostre: aquarel·les pintades en guix humit recentment aplicat. Això havia de fer-se molt ràpidament, abans que s'assequés el guix.
Un error significava haver de desprendre el guix i començar de nou. Només una vegada va haver de fer això el genial Miquel Ángel.
En total va crear unes 300 figures de l'Antic i Nou Testament, cadascuna amb les seves pròpies característiques, expressió facial i posi: més d'1 022 m2 de superfície pintada.
A mesura que l'obra avançava, va anar acomiadant a la majoria dels seus assistents, al·legant que els faltava inspiració. Home fort, de mitja alçada i amples espatlles, va suportar resoltament els rigors de l'hivern romà, amb el gelat vent del nord i la pluja que es colava pel sostre i creava floridura en parts de la pintura.
Menjava sense deixar de treballar (principalment trossos de pa) i de nit dormia irregularment, vestit i calçat, en el seu estudi proper. Sofria tant mental com físicament, i al gener de 1509 va declarar, en carta que va dirigir al seu pare: “Gens li demano al Papa doncs no em sembla que el meu treball marxi de manera que ell agradi. Això es deu a la dificultat del treball i també al fet que no és la meva professió. En conseqüència, perdo el temps infructuosament. Que Déu m'ajudi”.
