L'origen de les pintures es remunta a la Prehistòria, quan els primers habitants de la Terra van plasmar les seves activitats –en color– en les parets de les coves.
Si bé en totes les èpoques les pintures han estat utilitzades amb finalitats artístiques, no és menys important la seva ocupació com a revestiment d'altres materials (metalls, ceràmics, fusta).
En general, aquests recobriments de superfícies, a més de brindar un aspecte agradable, són indispensables per a la preservació dels materials.
Les fustes i els metalls no recoberts, en particular, són susceptibles a l'atac d'agents ambientals que redueixen la seva vida útil. Aquesta deterioració s'accelera especialment en zones on s'acumulen gasos de combustió, com a diòxid de carboni, òxids de nitrogen i diòxid de sofre.
En les llars, les pintures, a més de la funció protectora i l'aparença estètica, poden protegir contra la humitat i limitar el creixement de fongs i bacteris.
Els egipcis, una civilització molt avançada en la pràctica de la química, van descobrir un antecessor del vernís actual prop de l'any 1000 a. C. emprant cera d'abella.
Fins fa poc més de 50 anys, es podia definir a una pintura com un fluid que una vegada aplicat i sec sobre un suport, es convertia en una pel·lícula prima contínua de més o menys flexibilitat, amb coloració (esmalt) o sense ella (vernís), que protegeix al suport o li dóna l'aspecte desitjat. Amb el desenvolupament de la indústria química de la pintura, aquesta classificació ha quedat obsoleta i s'ha obert un nou ventall de possibilitats per anar descobrint.
Ara es podria classificar a les pintures per la seva finalitat (artística, de llar i obra, industrial, etc.), pel seu estat físic (líquides, en pols), pel solvent que contenen (a l'aigua, a l'oli) i per la forma d'aplicació (pinzell, corró, bufador, etcètera).
Font:www.educ.ar